Moltes vegades utilitzem l'expressió "estar com a casa" sense ni adonar-nos-en.
"tu com si fossis a casa teva"
"no hi ha res com estar a casa"
"em sentia com si fos a casa meva"
[etc.]
Però, realment, QUAN O COM SENTIM QUE SOM A CASA NOSTRA?
Hi ha qui necessita pagar dos mesos de caution i un mes en avançat per poder dir finalment que allò és casa seva. N'hi ha d'altres que poden estar vivint dies, mesos o fins i tot anys en un lloc i no acabar de sentir mai que allò és casa seva. En canvi, pot faltar-te un segon per tornar i dir: "per fi sóc a casa!".
És el lloc, les persones, el temps o les experiències viscudes les que fan que sentim que aquestes quatre parets son ja "casa nostra"?
Actualment jo tinc tres cases: una a Sabadell, una cité Griset i, des de fa encara no unes hores, una a 8 rue de Mont Cenis - concretament al pis 3 i mig.
Els sentiments se'm contraposen. Què és casa meva? Quina de les tres és l'autèntica?
El llit on més nits he dormit és a Sabadell, el sofà on més cops m'he escarxofat també. Els somriures, les fotografies, els plors, les confidències hi són a cada un dels racons. El petit estudi de cité Griset només sap ell les festes, trobades d'amics, sopars, moments de solitud o de companyia que hi he passat! I des de que vaig trepitjar per primera vegada el pis de Montmartre, alguna cosa de mi comença a somiar tot el seguit d'aventures que li donaran vida.
Una casa pot ser una ciutat, un bar, un petit racó...?
Quantes veritables cases pot arribar a tenir una persona a la seva vida?
Jo estic bastant confonsa. De moment només se que, ara per ara, la meva casa d'acollida és Paris. I sento que cada dia ho és més "casa meva".
Quantes cases teniu vosaltres a la vostra vida?
2 comentarios:
Hombreee per fi actualitzem!
jo crec que casa teva és on hi has viscut, per més còmode que te sentis en un lloc nou..no és casa teva. Jo el meu pis Erasmus el sento casa meva per les coses que hi he fet, perquè és quan torno després d les més grans farres.. pq és on em quedo quan estic malalt..
i d'una manera més estranya, ahir passejant pel Sena vaig sentir com si, aquests edificis immensos i aquesta bellesa que desborda m'haguessin acabat acollint. I justament en un dels moments en què més mirava París com un turista, més acollit em vaig sentir. I és aleshores que vaig saber que aquesta ciutat ja m'ha vist massa mirades embadalides i ja m'ha vist fer massa tonteries com per no sentir-m'hi a casa.
Casa és tot arreu on et puguis sentir confortable, bé i sobretot, feliç. Per mí existeixen moltes cases. Tot arreu on em sento lliure.
Publicar un comentario