Moltes vegades utilitzem l'expressió "estar com a casa" sense ni adonar-nos-en.
"tu com si fossis a casa teva"
"no hi ha res com estar a casa"
"em sentia com si fos a casa meva"
[etc.]
Però, realment, QUAN O COM SENTIM QUE SOM A CASA NOSTRA?
Hi ha qui necessita pagar dos mesos de caution i un mes en avançat per poder dir finalment que allò és casa seva. N'hi ha d'altres que poden estar vivint dies, mesos o fins i tot anys en un lloc i no acabar de sentir mai que allò és casa seva. En canvi, pot faltar-te un segon per tornar i dir: "per fi sóc a casa!".
És el lloc, les persones, el temps o les experiències viscudes les que fan que sentim que aquestes quatre parets son ja "casa nostra"?
Actualment jo tinc tres cases: una a Sabadell, una cité Griset i, des de fa encara no unes hores, una a 8 rue de Mont Cenis - concretament al pis 3 i mig.
Els sentiments se'm contraposen. Què és casa meva? Quina de les tres és l'autèntica?
El llit on més nits he dormit és a Sabadell, el sofà on més cops m'he escarxofat també. Els somriures, les fotografies, els plors, les confidències hi són a cada un dels racons. El petit estudi de cité Griset només sap ell les festes, trobades d'amics, sopars, moments de solitud o de companyia que hi he passat! I des de que vaig trepitjar per primera vegada el pis de Montmartre, alguna cosa de mi comença a somiar tot el seguit d'aventures que li donaran vida.
Una casa pot ser una ciutat, un bar, un petit racó...?
Quantes veritables cases pot arribar a tenir una persona a la seva vida?
Jo estic bastant confonsa. De moment només se que, ara per ara, la meva casa d'acollida és Paris. I sento que cada dia ho és més "casa meva".
Quantes cases teniu vosaltres a la vostra vida?
