Mites eròtics

"Hoy tengo ganas de escribir de algo frívolo, a saber, del amor, que es esa menudencia por la cual la mayoría de los seres humanos hemos sentido alguna vez ganas de morirnos". Així enfocava avui Rosa Montero la seva columna de la contra del País.

M'ha cridat l'atenció aquesta aparent contradicció de la frase que, crec, és tan absolutament certa. Per què sembla que parlar d'amor és frívol? No és l'amor una de les poques coses profundes, trascendents i que realment ens importa a les persones? Com seria una vida sense amor? Per què, aleshores, trobem més digne dissertar sobre política o sobre qüestions metafísiques? No és l'amor la cosa més palpable i pròxima a tots nosaltres?
Doncs avui m'he sentit una mica així. Tenia ganes d'escriure al blog sobre l'amor (concretament sobre un tipus d'amor peculiar, "l'amor" cap als mites eròtics) i, inconscientment he pensat... no ho facis! Pensava si realment podia interessar algú això que diria o si simplement passarien d'article en vista de la meva poca seriositat com a "futura periodista". Bé, doncs, la veritat és que ara em trobo escrivint-lo i, de fet, tinc certa vergonya al cos. Li estic dient a un amic pel messenger el què m’està passant pel cap: "no vull dissertar sobre els mites sinó explicar els meus mites!". Sí, això és el que em ve de gust explicar-vos avui i la veritat, m’estic sentint una mica tonta dels tabús que jo mateixa m’estic posant. Així que crec que començo sense més preàmbuls el que hauria de ser: parlar sense sentir-me frívola dels meus mites sexuals!

Els mites sexuals han existit, existeixen i existiran tota la vida. Els cànons de bellesa aniran canviant i evolucionant al llarg del temps, però l’essència restarà sempre igual. És més, crec que – com en la moda – tot torna. I sinó, pregunteu-vos per James Dean! Tot i que cada persona trobarà més atractiu a un o altre, arriba un punt en què - no saps perquè - la gent s’acaba posant d’acord i aquell noi o noia que fins fa poc era un mortal més, s’erigeix com a "mite sexual", tot un honor. L’amor o - més aviat, diria jo – el desig cap als mites sexuals es sustenta pràcticament en una única cosa: el físic de la persona, l’estil, l’aire, el carisma o el sex-appeal que desprèn. Potser per això, a vegades, som pudorosos a l’hora d’escriure sobre mites eròtics, perquè estem admetent un tipus d’amor que no queda massa bé de cara a la galeria. En aquest desig admetem que aquella persona ens atrau única i exclusivament pel seu físic. Hi ha dos tipus de mites eròtics: els de cares perfectes i els "morbosos". Per mi, sens dubte, molt millors els segons! Una cara maca no deixa de ser només això, un rostre harmònic. El morbo va molt més enllà d’això, és molt més que estar asseguts en un banc contemplant un rerat preciós de Boticceli. Tom Cruise vindria a ser el típic guaperes que, des del meu punt de vista, no tindria res a pelar davant un Lenny Kravitz, Johnny Deep, Sean Penn o Santi Millan (sii, encara que desentoni una mica a una llista encapçalada per un home com el Lenny, tothom sap que el Santi Millan em fa perdre el cap!).

Molts pensareu que és absurd això que diré ara, però darrere aquests homes jo hi veig persones interessants, hi veig homes que crec que tindrien coses a dir. I és que després de tot, hem de ser conscients que és una llàstima, però la bellesa és efímera.