Lenny Kravitz... sense paraules
Posted by Hello
miércoles, mayo 04, 2005
martes, mayo 03, 2005
Mites eròtics
"Hoy tengo ganas de escribir de algo frívolo, a saber, del amor, que es esa menudencia por la cual la mayoría de los seres humanos hemos sentido alguna vez ganas de morirnos". Així enfocava avui Rosa Montero la seva columna de la contra del País.
M'ha cridat l'atenció aquesta aparent contradicció de la frase que, crec, és tan absolutament certa. Per què sembla que parlar d'amor és frívol? No és l'amor una de les poques coses profundes, trascendents i que realment ens importa a les persones? Com seria una vida sense amor? Per què, aleshores, trobem més digne dissertar sobre política o sobre qüestions metafísiques? No és l'amor la cosa més palpable i pròxima a tots nosaltres?
Doncs avui m'he sentit una mica així. Tenia ganes d'escriure al blog sobre l'amor (concretament sobre un tipus d'amor peculiar, "l'amor" cap als mites eròtics) i, inconscientment he pensat... no ho facis! Pensava si realment podia interessar algú això que diria o si simplement passarien d'article en vista de la meva poca seriositat com a "futura periodista". Bé, doncs, la veritat és que ara em trobo escrivint-lo i, de fet, tinc certa vergonya al cos. Li estic dient a un amic pel messenger el què m’està passant pel cap: "no vull dissertar sobre els mites sinó explicar els meus mites!". Sí, això és el que em ve de gust explicar-vos avui i la veritat, m’estic sentint una mica tonta dels tabús que jo mateixa m’estic posant. Així que crec que començo sense més preàmbuls el que hauria de ser: parlar sense sentir-me frívola dels meus mites sexuals!
Els mites sexuals han existit, existeixen i existiran tota la vida. Els cànons de bellesa aniran canviant i evolucionant al llarg del temps, però l’essència restarà sempre igual. És més, crec que – com en la moda – tot torna. I sinó, pregunteu-vos per James Dean! Tot i que cada persona trobarà més atractiu a un o altre, arriba un punt en què - no saps perquè - la gent s’acaba posant d’acord i aquell noi o noia que fins fa poc era un mortal més, s’erigeix com a "mite sexual", tot un honor. L’amor o - més aviat, diria jo – el desig cap als mites sexuals es sustenta pràcticament en una única cosa: el físic de la persona, l’estil, l’aire, el carisma o el sex-appeal que desprèn. Potser per això, a vegades, som pudorosos a l’hora d’escriure sobre mites eròtics, perquè estem admetent un tipus d’amor que no queda massa bé de cara a la galeria. En aquest desig admetem que aquella persona ens atrau única i exclusivament pel seu físic. Hi ha dos tipus de mites eròtics: els de cares perfectes i els "morbosos". Per mi, sens dubte, molt millors els segons! Una cara maca no deixa de ser només això, un rostre harmònic. El morbo va molt més enllà d’això, és molt més que estar asseguts en un banc contemplant un rerat preciós de Boticceli. Tom Cruise vindria a ser el típic guaperes que, des del meu punt de vista, no tindria res a pelar davant un Lenny Kravitz, Johnny Deep, Sean Penn o Santi Millan (sii, encara que desentoni una mica a una llista encapçalada per un home com el Lenny, tothom sap que el Santi Millan em fa perdre el cap!).
Molts pensareu que és absurd això que diré ara, però darrere aquests homes jo hi veig persones interessants, hi veig homes que crec que tindrien coses a dir. I és que després de tot, hem de ser conscients que és una llàstima, però la bellesa és efímera.
M'ha cridat l'atenció aquesta aparent contradicció de la frase que, crec, és tan absolutament certa. Per què sembla que parlar d'amor és frívol? No és l'amor una de les poques coses profundes, trascendents i que realment ens importa a les persones? Com seria una vida sense amor? Per què, aleshores, trobem més digne dissertar sobre política o sobre qüestions metafísiques? No és l'amor la cosa més palpable i pròxima a tots nosaltres?
Doncs avui m'he sentit una mica així. Tenia ganes d'escriure al blog sobre l'amor (concretament sobre un tipus d'amor peculiar, "l'amor" cap als mites eròtics) i, inconscientment he pensat... no ho facis! Pensava si realment podia interessar algú això que diria o si simplement passarien d'article en vista de la meva poca seriositat com a "futura periodista". Bé, doncs, la veritat és que ara em trobo escrivint-lo i, de fet, tinc certa vergonya al cos. Li estic dient a un amic pel messenger el què m’està passant pel cap: "no vull dissertar sobre els mites sinó explicar els meus mites!". Sí, això és el que em ve de gust explicar-vos avui i la veritat, m’estic sentint una mica tonta dels tabús que jo mateixa m’estic posant. Així que crec que començo sense més preàmbuls el que hauria de ser: parlar sense sentir-me frívola dels meus mites sexuals!
Els mites sexuals han existit, existeixen i existiran tota la vida. Els cànons de bellesa aniran canviant i evolucionant al llarg del temps, però l’essència restarà sempre igual. És més, crec que – com en la moda – tot torna. I sinó, pregunteu-vos per James Dean! Tot i que cada persona trobarà més atractiu a un o altre, arriba un punt en què - no saps perquè - la gent s’acaba posant d’acord i aquell noi o noia que fins fa poc era un mortal més, s’erigeix com a "mite sexual", tot un honor. L’amor o - més aviat, diria jo – el desig cap als mites sexuals es sustenta pràcticament en una única cosa: el físic de la persona, l’estil, l’aire, el carisma o el sex-appeal que desprèn. Potser per això, a vegades, som pudorosos a l’hora d’escriure sobre mites eròtics, perquè estem admetent un tipus d’amor que no queda massa bé de cara a la galeria. En aquest desig admetem que aquella persona ens atrau única i exclusivament pel seu físic. Hi ha dos tipus de mites eròtics: els de cares perfectes i els "morbosos". Per mi, sens dubte, molt millors els segons! Una cara maca no deixa de ser només això, un rostre harmònic. El morbo va molt més enllà d’això, és molt més que estar asseguts en un banc contemplant un rerat preciós de Boticceli. Tom Cruise vindria a ser el típic guaperes que, des del meu punt de vista, no tindria res a pelar davant un Lenny Kravitz, Johnny Deep, Sean Penn o Santi Millan (sii, encara que desentoni una mica a una llista encapçalada per un home com el Lenny, tothom sap que el Santi Millan em fa perdre el cap!).
Molts pensareu que és absurd això que diré ara, però darrere aquests homes jo hi veig persones interessants, hi veig homes que crec que tindrien coses a dir. I és que després de tot, hem de ser conscients que és una llàstima, però la bellesa és efímera.
lunes, mayo 02, 2005
La febre dels realities
L’any 2.000 va significar un abans i un deprés per al panorama televisiu espanyol. Les portes de la casa de Guadalix de la Sierra s’obrien per donar pas a Gran Hermano, el que seria el primer reality show d’una inacabable llista que l’ha precedit.
Des d’aquell any fins als dies actuals, les principals cadenes estatas sustenten gairebé la totalitat de la seva programació en un sol programa. Em refereixo a Antena 3, però sobretot a Telecinco; no per res en concret, simplement perquè aquesta cadena sembla haver tingut més sort de cara a les audiències. Així, des de les 11 del matí fins a altes hores de la matinada, trobem programes que basen gran part del seu èxit en el comentari dels realities de la cadena. I no només això sinó que a sobre, molts cops, els propis comentaristes que ocupen llocs de "periodistes" són exconcursants de realities. Tot plegat una situació prou surrealista.
Bé, si alguna gràcia podia tenir la primera edició de Gran Hermano (actualment van ja a per la setena edició) era l’espontaneïtat de les persones que en formaven part. La innocència que es respirava en aquella casa i la inconsciència sobre la repercussió mediàtica que el programa estava suposant. Han passat cinc anys i, pel que es veu, les persones volem cada cop més i més. El que abans podia ser la contemplació "una mica marujilla" de la vida d’unes quantes persones, s’ha convertit en un circ i una empresa per aconseguir fama i diners fàcils. Els concursants ja no només han venut la seva intimitat – que després tants cops demanen – sinó que s’han venut al morbo. No interessa aquella persona normal, sinó aquella que pugui crear més polèmica i conflictes dins la casa. De fet, aquest escrit l’he fet després d’assebentar-me que el reality que actualment emet Antena 3, La Granja "de los famosos" 2, hagi exhibit escenes de sexe explicitíssim per mantenir en antena el seu programa. Va ser aquest diumenge 24 d’abril, només començar el programa. Terelu Campos, la presentadora de La Granja, donava pas a un vídeo on l’ex Miss Espanya, Maria Jesús Ruiz i un tal Dani Dj feien l’amor apassionadament al costat d’una altra parella que feia exactament el mateix: Alicia Machado, també ex Miss Espanya i Fernando Acaso, curiosament el copresentador junt amb Milà del pimer GH. Aquesta morbositat va enganxar a un 22% dels espectadors espanyols, aconseguint l’objectiu que tenia el programa aquella nit. I és que la Granja 2 tenia aquell dia un últim àtom: o aconseguia un 18% del share televisiu o el programa seria eliminat.
Aviam, d'aquí no ens hem de quedar amb l'anegdota! No és que jo sigui una purista que m’escandalitzi al veure aquest tipus d’imatges. El que em molesta moltíssim és la dinàmica i polítiques de la televisió actual, on tot és vàlid per esgarrapar una mica d'audiència a la competència. Entrem en un debat molt més profund del que, aparentment, suposen aquestes imatges inofensives. Tot és lícit a la televisió? Hem de vendre'ns al morbo per una mica més d'espectadors? O és que els espectadors volen veure això? Aquesta última pregunta és la que ens fem molts perquè és l'argument que usen els qui defensen aquestes televisió tan denigrant. Jo crec i espero que això no sigui així. Hi ha molts professionals que opinen que la gent mira el que li posen davant dels morros i, de fet, ara és l'únic que el públic espanyol pot escollir. Esperem que aquesta "teòrica" llei en contra de la televisió porqueria sigui posada en marxa com més aviat millor, no perquè a partir d'ara en aburrim mirant la tele, sinó al contrari: perquè per fi tornem a disfrutar de debò de la TV.
Des d’aquell any fins als dies actuals, les principals cadenes estatas sustenten gairebé la totalitat de la seva programació en un sol programa. Em refereixo a Antena 3, però sobretot a Telecinco; no per res en concret, simplement perquè aquesta cadena sembla haver tingut més sort de cara a les audiències. Així, des de les 11 del matí fins a altes hores de la matinada, trobem programes que basen gran part del seu èxit en el comentari dels realities de la cadena. I no només això sinó que a sobre, molts cops, els propis comentaristes que ocupen llocs de "periodistes" són exconcursants de realities. Tot plegat una situació prou surrealista.
Bé, si alguna gràcia podia tenir la primera edició de Gran Hermano (actualment van ja a per la setena edició) era l’espontaneïtat de les persones que en formaven part. La innocència que es respirava en aquella casa i la inconsciència sobre la repercussió mediàtica que el programa estava suposant. Han passat cinc anys i, pel que es veu, les persones volem cada cop més i més. El que abans podia ser la contemplació "una mica marujilla" de la vida d’unes quantes persones, s’ha convertit en un circ i una empresa per aconseguir fama i diners fàcils. Els concursants ja no només han venut la seva intimitat – que després tants cops demanen – sinó que s’han venut al morbo. No interessa aquella persona normal, sinó aquella que pugui crear més polèmica i conflictes dins la casa. De fet, aquest escrit l’he fet després d’assebentar-me que el reality que actualment emet Antena 3, La Granja "de los famosos" 2, hagi exhibit escenes de sexe explicitíssim per mantenir en antena el seu programa. Va ser aquest diumenge 24 d’abril, només començar el programa. Terelu Campos, la presentadora de La Granja, donava pas a un vídeo on l’ex Miss Espanya, Maria Jesús Ruiz i un tal Dani Dj feien l’amor apassionadament al costat d’una altra parella que feia exactament el mateix: Alicia Machado, també ex Miss Espanya i Fernando Acaso, curiosament el copresentador junt amb Milà del pimer GH. Aquesta morbositat va enganxar a un 22% dels espectadors espanyols, aconseguint l’objectiu que tenia el programa aquella nit. I és que la Granja 2 tenia aquell dia un últim àtom: o aconseguia un 18% del share televisiu o el programa seria eliminat.
Aviam, d'aquí no ens hem de quedar amb l'anegdota! No és que jo sigui una purista que m’escandalitzi al veure aquest tipus d’imatges. El que em molesta moltíssim és la dinàmica i polítiques de la televisió actual, on tot és vàlid per esgarrapar una mica d'audiència a la competència. Entrem en un debat molt més profund del que, aparentment, suposen aquestes imatges inofensives. Tot és lícit a la televisió? Hem de vendre'ns al morbo per una mica més d'espectadors? O és que els espectadors volen veure això? Aquesta última pregunta és la que ens fem molts perquè és l'argument que usen els qui defensen aquestes televisió tan denigrant. Jo crec i espero que això no sigui així. Hi ha molts professionals que opinen que la gent mira el que li posen davant dels morros i, de fet, ara és l'únic que el públic espanyol pot escollir. Esperem que aquesta "teòrica" llei en contra de la televisió porqueria sigui posada en marxa com més aviat millor, no perquè a partir d'ara en aburrim mirant la tele, sinó al contrari: perquè per fi tornem a disfrutar de debò de la TV.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)