Estil Bustos? No, gràcies
sábado, abril 30, 2005
Sabadell s'ha tornat boig?
Aquests últims dies Sabadell és en boca de tothom, com si de cop i volta la ciutat s'hagués tornat boja: carrers invaïts per les deixalles, polítics que dimiteixen plorosos després de ser "amenaçats", detencions polèmiques a menors que enganxen pegatines, crispació constant entre joves i Ajuntament, etc. En definitiva, un rebrot d'un sentiment estès des de fa temps entre els sabadallencs: un estil Bustos que NO ens agrada.
No, Sabadell no està boig. Des dels mitjans nacionals i estatals s'està donant la idea deformada que la capital vallesana ha perdut el nord i fins i tot que - en aquests moments - caminar tranquil·lament pels carrers de la ciutat és tota una odissea. Els sabadellencs estem descontents i decepcionats però en cap moment sortim al carrer atemorits pel que ens pugui passar. En tot cas, el que sí que hi ha és un sentiment general de crispació, que ja fa temps que hi és present, però que ara s'ha motivat per un seguit de factors que sembla s'hagin posat d'acord per succeïr alhora.
La guspira que va encendre el foc va produir-se el passat 14 d'abril, quan va aparèixer el Manifest Ciutadà que donava un toc d'alerta a l'Ajuntament. Aquest text, recolzat per més de 900 sabadellencs, sorgia com a protesta per la política de l'Ajuntament i es centrava sobretot en la figura del poc estimat alcalde, Manuel Bustos. Poc més tard, es produia la polèmica detenció del nen de 14 anys per enganxar una pegatina "Estil Bustos? No gràcies". Mentre que el Moviment Popular de Sabadell assegurava que el menor havia estat insultat, humiliat, obligat a parlar en castellà i immobilitzat amb petites descàrregues elèctiques, fonts policials asseguraven que el nen va empènyer a un agent al terra i va resistir-se a l'autoritat. Està clar que administració i ciutadania no es posen d'acord però ja ho diuen "si el río suena, agua lleva". Aquesta detenció va ser el que va fer movilitzar en massa els ciutadans.
Però la premsa no va fer-se eco de la crisis social que s'està vivint a Sabadell fins que el germà de l'alcalde i conseller de Territori, Paco Bustos, va presentar la seva dimissió entre un mar de llàgrimes. El polític assegurava que deixava part de les seves responsabilitats (Seguretat i Policia Nacional, no totes, punt que no ha quedat massa clar) per amenaces a la seva família i a la seva pròpia persona. Tot i que cal veure fins a quin punt això és veritat, jo vaig viure en primera persona com un amic meu m'explicava un episodi relacionat amb el cas. M'explicava que uns coneguts seus havien investigat on vivia Paco Bustos i que una nit van anar-hi i van trucar l'interfono dient-li: "Ja sabem on vius, a partir d'ara no et deixarem dormir cap nit".
Pels carrers la gent parla de tot el que està passant. L'altre dia, tornant de la universitat amb tren vaig sentir com un noi i dues noies estaven organitzant i trucant a gent perquè assistís a la manifestació del dia 15 davant l'Ajuntament. Trucaven a alumnes d'escoles i demanaven que fessin córrer la veu, que el boca-boca era molt important. Deurien pensar que era una xafardera però des de la UAB fins a Sabadell-Rambla no vaig deixar de para l'orella. Vaig veure molta tensió entre ells, no es posaven d'acord en molts aspectes i discrepaven sobre la política que estava portant l'associació a la qual pertanyien. Em va sobtar que parlessin d'una forma tan oberta i cridant (perquè el seu to era definitivament elevat) d'aquestes coses en el tren perquè sempre hi podria haver curiosos com jo - i de fet, estic convençuda que no era l'única pendent de la conversa - que escoltessin la conversa i l'usessin per interessos propis. En el meu cas no era més que el meu modest instint periodístic... però qui sap qui hi havia en aquell tren?
El que ha acabat de matar als sabadellens és la vaga d'escombriaires que deixa la ciutat no tansols brutíssima, sino taponada i inaccessible en alguns trams. És molt desagradable passejar i veure com tot és ple de deixalles. I el que és pitjor, ara amb aquesta calor, la podor que fan. Ja només ens falta esperar les rates... que poc els faltaran per venir!
Ja per acabar, em preocupa aquesta mediatització que s'està produint. Desenes de periodistes comenten la crisi sabadellenca. "La nit al dia", de Mònica Tarribas, va dedicar mitja hora del seu programa a un cara a cara entre el tinent d'alcalde, Joan Manau i un dels firmants del Manifest, Joan Carles Doval. Vaig quedar-me enganxada a la televisió sentint verguenza ajena de la passivitat amb què Manau escopia autèntics disbarats. Va arribar a acusar als joves d'estètica antisistema d'estar imposant la kale borroka del País Vasc amb la seva "actitud amenaçant". Va insinuar que el partit local "Entesa per Sabadell" era permissiu amb l'ús de la violència en el cas que vingués de mans dels antisistema i va arribar a justificar la detenció del noi de 14 anys perquè "tothom sap que no és permès embrutar el carrer". Tot plegat, deplorable. Després, surten articles de personatges tan controbertits com el senyor Salvador Sostres que no deixa de fer més mal a un ambient prou enrarit. En el seu article publicat al diari Avui a dia 30 d'abril de 2005, Sostres assegura: "Em sembla molt bé que es detingui la gent que penja pancartes al carrer". Al·legant que aquesta gent es creu que només existeix "la seva llibertat". I finalitza l'article afirmant: "Si fos sabadellenc de cap manera votaria a Bustos, però li estaria molt agraït d'haver-me defensat de la barbàrie de guixaires i pancartistes, activitats totes elles pròpies de localitats tercermundistes sense talent ni imaginació per resoldre els seus problemes".
Bé, potser Sabadell és per molts una ciutat que no sap resoldre els seus problemes adequadament... però què pot fer la ciutadania davant un alcalde que treballa sense oposició, exercint decisions unilaterals i que a sobre creu ser una estrella de Hollywood que ha de sortir a les primeres pàgines de tots els mitjans?
... el temps ho dirà
per a més informació: http://www.ordintlatrama.com, http://www.sabadell.net
No, Sabadell no està boig. Des dels mitjans nacionals i estatals s'està donant la idea deformada que la capital vallesana ha perdut el nord i fins i tot que - en aquests moments - caminar tranquil·lament pels carrers de la ciutat és tota una odissea. Els sabadellencs estem descontents i decepcionats però en cap moment sortim al carrer atemorits pel que ens pugui passar. En tot cas, el que sí que hi ha és un sentiment general de crispació, que ja fa temps que hi és present, però que ara s'ha motivat per un seguit de factors que sembla s'hagin posat d'acord per succeïr alhora.
La guspira que va encendre el foc va produir-se el passat 14 d'abril, quan va aparèixer el Manifest Ciutadà que donava un toc d'alerta a l'Ajuntament. Aquest text, recolzat per més de 900 sabadellencs, sorgia com a protesta per la política de l'Ajuntament i es centrava sobretot en la figura del poc estimat alcalde, Manuel Bustos. Poc més tard, es produia la polèmica detenció del nen de 14 anys per enganxar una pegatina "Estil Bustos? No gràcies". Mentre que el Moviment Popular de Sabadell assegurava que el menor havia estat insultat, humiliat, obligat a parlar en castellà i immobilitzat amb petites descàrregues elèctiques, fonts policials asseguraven que el nen va empènyer a un agent al terra i va resistir-se a l'autoritat. Està clar que administració i ciutadania no es posen d'acord però ja ho diuen "si el río suena, agua lleva". Aquesta detenció va ser el que va fer movilitzar en massa els ciutadans.
Però la premsa no va fer-se eco de la crisis social que s'està vivint a Sabadell fins que el germà de l'alcalde i conseller de Territori, Paco Bustos, va presentar la seva dimissió entre un mar de llàgrimes. El polític assegurava que deixava part de les seves responsabilitats (Seguretat i Policia Nacional, no totes, punt que no ha quedat massa clar) per amenaces a la seva família i a la seva pròpia persona. Tot i que cal veure fins a quin punt això és veritat, jo vaig viure en primera persona com un amic meu m'explicava un episodi relacionat amb el cas. M'explicava que uns coneguts seus havien investigat on vivia Paco Bustos i que una nit van anar-hi i van trucar l'interfono dient-li: "Ja sabem on vius, a partir d'ara no et deixarem dormir cap nit".
Pels carrers la gent parla de tot el que està passant. L'altre dia, tornant de la universitat amb tren vaig sentir com un noi i dues noies estaven organitzant i trucant a gent perquè assistís a la manifestació del dia 15 davant l'Ajuntament. Trucaven a alumnes d'escoles i demanaven que fessin córrer la veu, que el boca-boca era molt important. Deurien pensar que era una xafardera però des de la UAB fins a Sabadell-Rambla no vaig deixar de para l'orella. Vaig veure molta tensió entre ells, no es posaven d'acord en molts aspectes i discrepaven sobre la política que estava portant l'associació a la qual pertanyien. Em va sobtar que parlessin d'una forma tan oberta i cridant (perquè el seu to era definitivament elevat) d'aquestes coses en el tren perquè sempre hi podria haver curiosos com jo - i de fet, estic convençuda que no era l'única pendent de la conversa - que escoltessin la conversa i l'usessin per interessos propis. En el meu cas no era més que el meu modest instint periodístic... però qui sap qui hi havia en aquell tren?
El que ha acabat de matar als sabadellens és la vaga d'escombriaires que deixa la ciutat no tansols brutíssima, sino taponada i inaccessible en alguns trams. És molt desagradable passejar i veure com tot és ple de deixalles. I el que és pitjor, ara amb aquesta calor, la podor que fan. Ja només ens falta esperar les rates... que poc els faltaran per venir!
Ja per acabar, em preocupa aquesta mediatització que s'està produint. Desenes de periodistes comenten la crisi sabadellenca. "La nit al dia", de Mònica Tarribas, va dedicar mitja hora del seu programa a un cara a cara entre el tinent d'alcalde, Joan Manau i un dels firmants del Manifest, Joan Carles Doval. Vaig quedar-me enganxada a la televisió sentint verguenza ajena de la passivitat amb què Manau escopia autèntics disbarats. Va arribar a acusar als joves d'estètica antisistema d'estar imposant la kale borroka del País Vasc amb la seva "actitud amenaçant". Va insinuar que el partit local "Entesa per Sabadell" era permissiu amb l'ús de la violència en el cas que vingués de mans dels antisistema i va arribar a justificar la detenció del noi de 14 anys perquè "tothom sap que no és permès embrutar el carrer". Tot plegat, deplorable. Després, surten articles de personatges tan controbertits com el senyor Salvador Sostres que no deixa de fer més mal a un ambient prou enrarit. En el seu article publicat al diari Avui a dia 30 d'abril de 2005, Sostres assegura: "Em sembla molt bé que es detingui la gent que penja pancartes al carrer". Al·legant que aquesta gent es creu que només existeix "la seva llibertat". I finalitza l'article afirmant: "Si fos sabadellenc de cap manera votaria a Bustos, però li estaria molt agraït d'haver-me defensat de la barbàrie de guixaires i pancartistes, activitats totes elles pròpies de localitats tercermundistes sense talent ni imaginació per resoldre els seus problemes".
Bé, potser Sabadell és per molts una ciutat que no sap resoldre els seus problemes adequadament... però què pot fer la ciutadania davant un alcalde que treballa sense oposició, exercint decisions unilaterals i que a sobre creu ser una estrella de Hollywood que ha de sortir a les primeres pàgines de tots els mitjans?
... el temps ho dirà
per a més informació: http://www.ordintlatrama.com, http://www.sabadell.net
lunes, abril 25, 2005
Escrits i comentaris
Pet fi estreno blog! A punt per comentar i donar el meu punt de vista sobre tot allò que em cridi l'atenció: actes culturals, experiències personals, notícies i esdeveniments relacionats amb el món periodísitc, etc.
Tot i que aquesta nova era tecnològica no és precisament el meu fort, espero fer-ho tan bé com pugui!
Així doncs, aquí va el meu primer missatge.
Tot i que aquesta nova era tecnològica no és precisament el meu fort, espero fer-ho tan bé com pugui!
Així doncs, aquí va el meu primer missatge.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)